DIALOGICIDAD, DOLOR, CULTURA, BIOÉTICA

Apuntes para una algología antropológica.
Fernando Lolas Stepke

Introducción

Propósito de este texto es examinar algunas perspectivas sobre el dolor como compleja vivencia que contiene experiencia y expresión. No se revisa la extensa literatura fisiológica ni las perspectivas terapéuticas. La finalidad es proponer una respuesta al “desafío”(Melzack y Wall, 1983) que significa el dolor, especialmente el crónico sine materia, que ocupa ingentes recursos humanos y financieros en todo el mundo. Este desafío es más que un puzzle a descifrar y es probable que siga ocupando a la medicina, la literatura y las ciencias sociales indefinidamente. Se propone la formulación de un discurso disciplinar - una algología- enraizada en una reflexión antropológica que integre distintos discursos sobre un radical humano que exige explicaciones causales, comprensiones intuitivas, empatía y fusión de horizontes interpretativos.

Saps somriure a la pandèmia?

El somriure d'una persona expressa i alimenta aprendre a gaudir amb allò petit, allò quotidià i normal

Fa un parell d'anys no sabíem que era això de l'epidèmia o la pandèmia. Però bé que ho hem après a força de sorpresa, inseguretat i dolor. Les nostres vides s'han trencat o esfilagarsat en molts casos. I no s'ha acabat aquesta funció dolorosa del nostre viure actual. Certament hem après i segurament millorat en disposicions, en virtuts ètiques i hàbits saludables. Com que en tota vida es van succeir llums i ombres capaces d'aportar aspectes positius i negatius a la biografia de cadascú. Aquest reflex del nostre viure no pot oblidar el paper del somriure al nostre dia a dia. Per això ressaltem el valor expressiu de l'alegria que tota ànima humana pot, ha de saber i sap descobrir i elaborar mentre viu.

Un somriure, com gairebé tot a la vida, és qüestió de gens, educació, ambient i fins i tot del millor o pitjor ús que fem de la nostra pròpia llibertat. I, a més, es pot millorar amb l'ús i el temps, amb l'experiència de viure. No hem d'oblidar que tot el que protagonitzem i vivim té una creu i una cara, cosa que ens arriba carregada de goig o de dolor. Aquest és un dels patrons ordinaris de lexistència humana. Però descobrir els perfils feliços, enriquidors i alegres de cada dia és tot un art, una ciència i un senyal de maduresa. I sempre estem en situació de continuar madurant. La pandèmia actual és tot un continent temporal d'experiències en l'àmbit que descrivim.

Article complet

Juan Rof Carballo va néixer a Lugo l'11 de juny de 1905 i va morir a Madrid el 10 d'octubre de 1994. Era fill del destacat veterinari Juan Rof Codina i de Concepción Carballo Lameiro. Rof Carballo va ser una intel·ligència desperta ja des de la joventut. Aviat va tenir acusades inquietuds intel·lectuals, estava subscrit a la Revue Nouvelle Francaise, i era lector assidu d'Ortega i Gasset i Xavier Zubiri.

MEDICINA. Amb ànim d'acostar-se als millors mestres, va fer la seva carrera entre Santiago, amb Nóvoa Santos; Barcelona amb Augusto Pi Suñer i Ferrer Solervicens, i Madrid amb Pittaluga, amb qui passaria, després, set anys al laboratori d'hematologia, estudiant histopatologia i convertint-se en un patòleg expert. I, en anys posteriors, amb Jiménez Díaz i Marañón, que li deixarien una gran empremta mèdica i humana.

Parlar de psicosomàtica, és parlar de patologia? Nota teòric-clínica

Montserrat Rodríguez Garzo. Psicoanalista

Què designa el terme psicosomàtic? De manera simple i insuficient diríem que és una categoria que anomena una realitat discursiva al voltant dels patiments, lesius o funcionals, la causa dels quals és opaca a la medicina. És una realitat clínica i discursiva determinada per un conjunt de fenòmens i observacions que, inscrits en una estructura discursiva, s'exposen en una conversa en què almenys n'hi ha dues: qui pateix una malaltia i un professional a què el pacient s'adreça perquè suposa que sap sobre el malestar.

La història de la clínica psicosomàtica és complexa i fragmentària. Podem dir que s'unifica idealment en el supòsit que reuneix cos, organisme i ment a la mateixa entitat. Farem referència a dues institucions de gran importància en la història i el pensament psicosomàtic contemporani, a les quals afegim un parell de presentacions clíniques de Winnicott. Referències d'importància per la vinculació amb el discurs psicoanalític i per la riquesa de les seves aportacions.

La psicoanàlisi és una aplicació, sempre és una aplicació, que a l'origen es vincula a la manca de resposta terapèutica de la psiquiatria i de la neurologia. Podem dir que allò que aporta el discurs freudià, el discurs de l'inconscient, és una eina per al possible tractament dels malestars del ser parlant amb independència de la seva organització psíquica o, dit altrament, de la seva relació amb el llenguatge, amb el Un altre. Perquè l'inconscient, com qualsevol altra producció de l'ésser parlant, és discursiu: és el discurs de l'Altre manifest en la seva individual individualitat.

Continua al fitxer associat

Perdre la memòria

Càncer de mama: impacte psicològic i familiar