SEMP - Sociedad Española de Medicina Psicosomática logo

  SEMP Organitza

Dra. Amanda Sierra

Las mañanas de la SEMP - Junio 2020

PÀGINES PER A LA HISTÒRIA
F. Martínez-Pintor
Vicepresident SEMP
Juny-2020
L'ESCOLA histològica ESPANYOLA

       "ACOLORINT LA CIÈNCIA"

El dia 12 de juny, dins de les tertúlies "Els matins de l'SEMP", amb la presència de l'President Dr. Ricardo Campos, de diversos Membres d'Honor, de la Junta Directiva i de diferents socis i amics de la SEMP, vam tenir el honor de tenir com a convidada telemàtica a la Dra. Amanda Serra, directora de Centre Achúcarro de Neurociències de Bilbao, pertanyent a la Universitat del País Basc.

Efectivament, la Dra. Serra és digna successora de la gran Escola Histològica Espanyola que naixés a la fi de segle XIX, amb la figura de Lluís Simarro i que arribaria al seu màxim esplendor amb l'aragonès Ramón y Cajal, premi Nobel el 1906 i el val·lisoletà Pío del Río Hortega,  ja que com va dir la Dra. Serra, la Neurociència actual, els deu molt a aquests investigadors espanyols de finals de segle dinou i principis de l'vint, que amb els seus descobriments, van obrir les portes de bat a bat a el coneixement de la Psicofisiologia i la Neurociència actual i per tant a la Medicina Psicosomàtica.

Va començar la Dra. Serra fent un petit recordatori, de la figura de Cajal, mai prou admirada i respectada arreu del món, però també va tenir un especial
interès a ressaltar la figura d'altres investigadors il·lustres, coetanis de Cajal, algun dels quals dóna nom al seu centre de treball actual a Bilbao.

En la meva opinió personal, la figura de Luis Simarro Lacabra (1851-1921) valencià d'origen, encara que nascut a Roma, mai ha estat prou reconeguda. I dic això, perquè gràcies a la seva estada a París durant els anys 1880 a 1885 i conèixer en persona a Louis Antoine Ranvier i les seves tècniques per pintar i visualitzar amb bromur de plata les neurones, va poder al seu tornada a Madrid, posar-les en pràctica i el més important, informar els seus amics i deixebles de les tècniques de pintar cèl·lules, que s'estaven fent fora d'Espanya.

De fet Cajal, el 1887, per entonis Catedràtic a València, durant una visita a Madrid per formar part d'un tribunal d'oposicions, va passar a saludar el seu amic Simarro el qual li parla d'un savi italià, de nom Camilo Golgi, que està utilitzant la tècnica de tinció de cromat de plata per a visualitzar l'anomenada "retícula" o entramat i xarxa neuronal. Cajal queda admirat per aquesta nova tècnica de Golgi i al seu retorn a València i posteriorment ja de catedràtic a Barcelona, ​​comença a utilitzar-la i a modificar-la, la qual cosa dóna com a resultat la seva brillantíssima "teoria de la neurona".

Simarro, va publicar poc, però sí va crear un grup de deixebles i personalitats afins, com Cajal, Achúcarro, etc.

De la figura de Cajal, n'hi ha prou transcriure el que diu el Premi Nobel de Fisiologia i Medicina de l'any 2010, Eric Kandel en el seu llibre "La nova biologia de la ment".

"La capacitat de Cajal per veure pel microscopi un conjunt determinat de neurones, i imaginar com funciona el sistema nerviós va ser un extraordinari prodigi d'intuïció científica ... les idees de Cajal segueixen sent vàlides en l'actualitat" "

La teoria de la neurona de Cajal de finals de segle XIX, es basa en el fet de considerar a cada neurona independent de la que té al seu costat i amb la capacitat per connectar-se quan i amb qui vulgui de les neurones del seu entorn. Aquesta teoria s'oposava frontalment a l'criteri regnant en l'època de "la retícula" segons la qual, les neurones estaven fermament unides unes a les altres, formant un entramat inamovible. La teoria de la neurona de Cajal, va obrir les portes a l'concepte de neuroplasticitat neuronal, pilar fonamental de la neurociència actual.

La figura d'Achúcarro va ser exposada amb brillantor per part de la Dra. Serra. Nicolás Achúcarro (1880- 1918), bilbaí, alumne de Cajal i de Simarro, va viatjar per tot Europa (Munic 1905, Paris 1906, etc.) contactant amb diferents professionals i personalitats científiques de l'època, només cal citar entre ells a Alois Alzheimer o Joseph Babinski, amb qui va tenir una estreta relació, a tal extrem que Alzheimer ho va recomanar per dirigir el laboratori d'Histologia de la Universitat de Rockefeller de Nova York, on Achúcarro va passar treballant dos anys.

Quan va tornar a Espanya en 1912, Achúcarro és nomenat director de l'Laboratori de Cajal a Madrid, però a diferència d'aquest, va deixar de banda els estudis sobre la Neurona, ja que aquest camp estava ocupat de manera magistral pel propi Cajal i es va centrar en l'estudi de les altres cèl·lules que formen part de l'SNC, la Neuròglia, dissenyant una tècnica per acolorir-la a força de Taní i Plata amoniacal. La publicació d'aquesta tècnica en les revistes científiques de l'època va tenir tal repercussió a nivell internacional, que la Universitat de Yale li va concedir el títol de doctor honoris causa.

Aquest mateix any, 1912, s'incorpora a laboratori d'Achúcarro, Pío del Río Hortega, per qui sent un afecte especial, ba

Aquest mateix any, 1912, s'incorpora a laboratori d'Achúcarro, Pío del Río Hortega, per qui sent un afecte especial, només cal dir que Achúcarro, li va estar passant la meitat del seu salari mensual, fins que va morir el 1918, a la primerenca edat de 37 anys a Neguri.

La bibliografia habitual sobre la figura d'Achúcarro, estableix com a causa de la seva mort la Malaltia de Hodking, si bé la Dra. Serra en la nostra tertúlia, la va atribuir a la toxicitat de les tècniques per pintar les neurones i la glia que s'utilitzaven en la època.

Pío del Río Hortega, (1882-1948) es va incorporar el 1912, a el laboratori que dirigia Achúcarro, de qui es considerava deixeble, ja que d'ell va aprendre a pintar i a interessar-se per visualitzar la Neuròglia.

En 1918, modifica la tècnica que havia dissenyat Achúcarro de l'Taní, per la de l'carbonat de plata amoniacal, el que li va permetre identificar i visualitzar la Microglia i els Oligondendrocitos amb més claredat. La comunitat científica va rebre aquest descobriment de manera entusiasta, sent proposat Riu Hortega en dues ocasions per al Premi Nobel, 1929 i 1933.

El 1920 Río Hortega, per desavinences amb Cajal, es veu obligat a abandonar el laboratori on treballava des de 1912 i instal·lar-se a la prestigiosa Residència d'Estudiants fins a 1936, any en què abandona Espanya per no tornar, ja que va morir a Buenos Aires el 1948 . Les seves restes van ser traslladades a l'Cementiri de Hombres Buenos de Valladolid.

La Dra. Amanda Serra ens va parlar de la seva apassionant línia de treball actual. Naturalment segueix investigant per la senda marcada pels seus predecessors, la Microglia d'Achúcarro i Río Hortega, però ara, amb les noves tècniques de què disposa, ha pogut visualitzar com les cèl·lules glials estan sempre actives, prestes a fagocitar les neurones mortes ia afavorir la neurogènesi, el que els confereix un paper decisiu en els quadres de sensibilització central, amb la gran repercussió clínica que aquest fet té.

Després de gairebé dues hores de tertúlia enriquidora amb la Dra. Amanda Serra, la vam donar per acabada i ens acomiadem fins a la tardor, època en la qual es reprenguessin les nostres "Matins de la SEMP", amb l'esperança que puguin tornar a ser presencials.

'' Salut per a tots !!!

image Este sitio web utiliza cookies propias y de terceros. Si continúas navegando consideramos que aceptas su uso. Acceptar Configurar